La caça en l'Edat Antiga

L'Edat Antiga s'inicia aproximadament l'any 1000 aC i es relaciona amb el naixement de l'escriptura. Finalitza amb la caiguda de l'imperi Romà l'any 476 dC, deixant pas a l'Edat mitjana. És el primer període històric, ja que abans d'aquest tant sols trobem la prehistòria.

Va ser una edat on s'evoluciona molt socialment. Apareixen els grans imperis gràcies a una gran expansió demogràfica i les ciències, les arts i la filosofia. 
El desenvolupament varia moltíssim en funció de la regió estudiada, però a grans trets es pot caracteritzar com l'època de l'especialització social, del naixement de la majoria de ciències i arts actuals i d'una enorme expansió demogràfica que va portar a crear grans imperis. No cal oblidar que en les mateixes dates un poble pot viure encara a la prehistòria (o protohistòria) i un altre haver evolucionat molt.

En aquesta època, tal com ho fa la raça humana, la caça també evoluciona. Hi ha molts factors que influeixen en aquest fet però principalment la ja molt extensa i evolucionada pràctica de la domesticació dels animals i del comerç. Això permetia poder-se alimentar de carn sense haver de realitzar la feixuga tasca d’haver d’anar a la recerca d’un animal i aconseguir la seva caça, estalviant-se també la perillositat d’aquesta pràctica en el cas que l’animal fos de caça major (senglars, óssos, etc.). A més  a més també podien, gràcies al comerç, adquirir peces d’animals sense esforç, a través d’un intercanvi o d’un pagament amb monedes.

Lluny de desaparèixer la caça, es canvia el significat de la seva pràctica. Així com fins ara era una necessitat bàsica per a poder sobreviure, en aquesta època es comença a practicar com a esport i passatemps. Això significava que només les persones més afortunades que gaudien del temps i els recursos necessaris per a la seva pràctica la podien dur a terme. Aquestes persones caçaven sobretot peces de caça major, ja que el trofeu que n’obtenien era més valuós i la pràctica més gratificant i estimulant degut a la dificultat d’aquesta.

Molt sovint la caça era també un fenomen social, ja que es realitzava amb grups utilitzant una tècnica de caça anomenada batuda. Aquesta tècnica consistia en la localització de la presa i la posterior cacera mitjançant una emboscada a l’animal des de diferents posicions deixant sense escapatòria l’animal. Les armes més utilitzades eren l’arc i la fletxa, que permetia atacar a distància, arriscant menys la integritat física. Finalment, l’animal, un cop ferit amb les fletxes era rematat amb una llança. Els arcs que s’empraven havien estat millorats respecte els seus antecessors. Es van començar a crear arcs més petits i manejables, i amb una curvatura que permetia llançar amb més potencia la fletxa sense fer més esforç. A més els materials també eren de més qualitat, a més a més de la fusta també es podia emprar marfil i la corda era feta a partir de les entranyes de les ovelles tractades. El millor avenç, per això, va ser en les fletxes, amb una punta de ferro i afilades a consciència, permetien ferir amb més gravetat l’animal.

No obstant això, les persones menys afavorides pel seu estatus social seguien utilitzant la caça com a recurs d’obtenció d’aliment, tot i que degut a les causes mencionades anteriorment cada cop era menys practicada per a aquesta finalitat. Aquestes persones es dedicaven quasi exclusivament a la caça menor. Era una caça que requeria una bona inversió en temps ja que s’havia de localitzar l’animal a peu o bé situar-se en un lloc estratègic a l’espera que aparegués ell. Un cop localitzat, s’havia de vigilar que no s’escapés i atrapar-lo. Les eines més utilitzades eren xarxes per a la captura i ganivets per a la matança. 

Un altre tipus d’eines que s’utilitzaven per a la caça menor eren les trampes. Eren molt pràctiques però poc efectives, ja que no garantien cap mena de resultat. Consistia en posar diferents trampes en un territori i esperar que l’animal en fos víctima. No obstant això, aquest tipus de caça tenien molts problemes. Primer de tot era difícil que l’animal passés pel lloc exacte on estava col·locada la trampa i en segon lloc, ni que l’animal hi passés podia ser que la trampa no complís la seva funció. Per intentar compensar el primer problema es posava la trampa en llocs abundant d’aliment o inclús en ocasions s’hi posaven esquers. Hi havia una gran quantitat de trampes i motles variants, però la versió més utilitzada, amb vàries variant era la trampa de lloses. La idea d'aqesta trampa consistia en col·locar un pes sobre un pal i quan l’animal tocava el pal era atrapat pel pes que aquest aguantava. Era una trampa molt imperfecta ja que ni que fos activada en ocasions la presa s’escapava ja que el pes no el tocava bé o no era suficient i l’animal es podia escapar. Eren unes tècniques i eines molt rudimentàries tot i que hi havia moltes variants i algunes molt evolucionades que permetien més probabilitat d’èxit.

Una altre recurs que es va començar a utilitzar va ser el dels furons. Al s.II aC es van començar a utilitzar aquests animals per a controlar plagues de rosegadors. Vist l’èxit dels furons per atrapar i matar animals es va començar a emprar en la caça un segle després. Aquests animals localitzaven els caus dels animals i hi entraven obligant a l’habitant a sortir-ne, on l’esperava el caçador preparat amb una xarxa. A vegades també el furó matava la presa i facilitava encara més la feina. L’inconvenient de l’ús d’aquest animal és que actuava per instint i no per domesticació i era comú que es perdessin o s’enduguessin les peces caçades. Per això anaven equipats amb algun artefacte sorollós que facilités la seva localització.

Com hem dit abans la caça es va convertir en una mena d’esport i pràctica realitzada per diversió. La gran popularitat va fer que comencés a ser preocupant per l’entorn i l’extinció dels animals, ja que el temps va anar demostrant que cada vegada eren menys el nombre d’animals que podien caçar, fet que dificultava la caça. Per això, al voltant del s.III a.C. es van començar a promulgar lleis per a la caça. Algunes d’aquestes lleis eren per exemple la prohibició de caçar en temps de cria o en temps de neu. 

A més a més...