La caça en l'Edat Mitjana

L'edat mitjana és el període que es troba entre l'edat antiga i l'edat moderna. S'inicia l'any 476 amb la caiguda de l'imperi romà i finalitza l'any 1492 amb el descobriment d'Amèrica. 

Hi va haver una gran evolució en la societat, en gran part degut als grans viatges i el comerç. En aquesta etapa històrica la caça també sofreix els seus canvis i evolucions. Seguint amb la nova concepció de caça que es crea a l’Edat Antiga, la caça és més concebuda com un esport que no pas com una necessitat. És practicada gairebé exclusivament per les persones de classe alta pertanyent a l’estament dels bellatores. Eren les úniques persones que s’ho podien permetre i molts ho vivien com una autèntica afició. Molts reis en van ser grans aficionats i expliquen les seves històries de caça amb gran entusiasme.

Principalment, es practicava dos tipus de caça diferents. La munteria i la cetrería, segons la intenció del caçador. També depenia dels recursos de què disposava el caçador i dels gustos d’aquest. Ja que eren dos tipus de caça ben diferents, en general, però, la munteria es sobreposa a la cetrería.

La montería:

La montería era un tipus de caça dedicat a les peces de caça major. En aquesta tècnica agafaven molt importància els gossos. Era molt important la raça del gos i el seu ensinistrament. La raça més utilitzada era la de “sabueso” i era molt valuós i molt mimat pel seu amo. Normalment aquests animals rebien una gran atenció i tenien a la seva disposició persones que s’encarregaven de cuidar-lo i ensinistrar-lo molt bé. Estaven molt més ben cuidats que la majoria de persones d’aquella època. Aquest gos era molt important ja que aquesta raça de gossos disposen d’un olfacte excepcional que els permetia localitzar la presa ràpidament i a distància. Quant la presa era localitzada el gos l’anava a buscar i la feia retrocedir bordant de manera que els caçadors podien saber on era la presa i cap a on es dirigia a través de les bordades del gos. Es caçava l’animal fent una batuda, s’hi aproximaven vàries persones per diferents costats i s’hi abraonaven per caçar-la, deixant a l’animal sense escapatòria. La matança normalment era realitzada amb llances i els caçadors anaven muntats a cavall. El cap de la peça casada era un obsequi per al gos que havia realitzat la caça. A vegades era molt usual també realitzar la caça amb més d’un gos caçador, en aquest cas el premi era per al mascle dominant.

Cetrería:

És un tipus de caça molt diferent a la montería. Aquesta està centrada exclusivament a peces de caça menor. La seva principal característica és l’ús d’aus rapinyaires com el falcó o l’àguila. La dificultat d’aquest tipus de caça és principalment l’ensinistrament de l’au, ja que un cop està llesta per a caçar, és la que fa pràcticament tota la feina. Per poder atrapar l’au ho feien un cop aquesta havia menjat, ja que no podia volar tant bé i era més lenta, ho feien amb xarxes. Un cop era captiva de l’home l’acostumaven a estar envoltada de persones per a que s’acostumés als nous sorolls i olors d’aquets. Després l’acostumaven a estar al braç de les persones i a mantenir-hi l’equilibri encara que anés a cavall. Per acabar només feia falta ensenyar-li la tasca més complicada, la de tornar cap al seu amo. Un cop es tenia l’au ensenyada només calia sortir a donar un tomb amb ella i esperar que detectés un animal i ella s’encarregava d’atrapar-lo. Aleshores el caçador tant sols havia d’anar a buscar la presa. Aquest tipus de caça no era tant practicat ja que es considerava més divertida la montería, però tot i així va ser molt utilitzat també durant l’edat mitjana. Aquest tipus de caça va ser descobert al voltant del s. V de la mà dels visigots.

Per saber-ne més:

Al s.IX va començar a introduir-se en el món de la caça la ballesta. La ballesta apareix com una variant de l’arc i la fletxa i permetia apuntar i disparar amb major facilitat. No calia ser un expert experimentat per a poder utilitzar-la. No obstant això, era molt aparatosa d’utilitzar, ja que les primeres ballestes eren molt grans i després de cada dispar, carregar la fletxa requeria estona i força. S’havia de recolzar la ballesta a terra per poder tensar la corda amb la fletxa posada. A més tot i que era més fàcil apuntar es requeria d’un suport per a poder-ho fer donades les seves dimensions. El principal avantatge que tenia en comparació amb l’arc era la seva potencia de dispar, per aquest motiu va ser molt emprada en la caça major.

La ballesta, com tot en la història, va anar evolucionant i es va anar perfeccionant l’arma. En van sortir moltes variants que permetien carregar-la amb molta més facilitat, va perdre pes i es va fer més petita. Es va fer especialment popular cap al segle XII on molta de la caça tant menor com major es duia a terme amb ballesta. Una de les millores que més va triomfar va ser la de tensar la ballesta amb una manovella. Tensar era la part més feixuga i que més força requeria, amb aquesta manovella es podia fer de forma ràpida i sense gaire esforç.

Molts reis i senyors van escriure en aquesta època sobre les seves experiències de caça. Explicaven com ho feien, que significava per a ells i com ho vivien. També hi publicaven  lleis i obligacions per a la caça; els territoris on es podia o no caçar, com s’havia de fer, la prohibició de caçar en alguna temporada de l’any, de prendre una presa a altres caçadors quan l’empaitaven, etc. Aquests fets ens mostren que donaven molta importància a la caça i que hi havia una preocupació per a que és pogués dur a terme d’una manera ordenada i com a ells els hi agradava. També hi havia prohibicions sobre qui podia i quins animals podia caçar. La caça de segons quins animals i segons quines temporades no eren permeses a la gent que no formava part de la societat privilegiada. El motiu principal d’això era reservar la caça per als senyors feudals. Un altre fet important era que els animals que estaven en territori d’algú només podien ser caçats pel propietari o amb el seu consentiment. Això provocà que la caça donés fruit a moltes amistats entre senyors feudals, ja que entre ells s’invitaven a caçar als seus territoris i podien enfortir els vincles. Per tant, la caça va tenir una conseqüència social també important. Alguns d’aquests llibres on podem trobar tota aquesta informació són els següents:

“Código de Monterias” del rei Pancho – s.XII

“Libro de la montería” de Alfonso XI, rey de Castilla (s. XIV).

“Tratado de la montería” de un montero de la Sierra de Segura (s.XV).

“Le livre de chasse du roy Modus” (s. XV).

“Le livre de la chasse”, de Gastón III Phoebus (s. XIV).

“Livro da Montaría” del Rey Juan I de Portugal (s. XIV).

A principis del segle XIV arriba a Europa la pólvora, provinent d’Orient. Van passar uns quants anys fins que no es van fer les primeres armes portables utilitzant aquesta tecnologia i fins a principis del segle XV no es té coneixença del seu ús en la caça. La pólvora no va alterar gaire els hàbits del caçador, que continuaven confiant més en les seves ballestes i llances. Això és degut principalment en que les armes portables eren molt senzilles i dotades d’una tecnologia molt poc avançada. La primera arma que se sap que va començar a ser utilitzada en la caça va ser l’arcabús de metxa. Era molt difícil de fer servir i molt poc pràctic en comparació amb la ballesta. A vegades inclús podien sortir defectuoses i ferir al propi caçador. Les primeres armes com l’arcabús de metxa eren d’avantcarga, significa que es carregaven per la part davantera de l’arma, a diferència d’avui en dia. S’utilitzaven col·locant la pólvora al final del canó i carregant la munició, que podia ser des de pedres amb formes arrodonides fins a petits trossos de metall. Un cop estava preparada la càrrega el caçador havia de buscar un suport on recolzar l’arma per poder realitzar el dispar, i un cop col·locat encendre la pólvora amb una metxa o similar. Ràpidament aquestes armes de foc van anar evolucionant i poc a poc van anar substituint la ballesta i la llança, que eren les armes predominants en la caça. Els principals avenços tecnològics que es van dur a terme va ser en el mode de dispar i en la reducció de pes i mida de l’arma.