Introducció al blog

Aquest blog neix com a resposta a una necessitat sorgida als creadors d’aquest, quant es proposen d’elaborar una línia del temps amb l’eina “Time Rime”. La nostra intenció és mostrar l’evolució que han tingut les diferents armes i eines per caçar al llarg de tota la història. Vam creure oportú crear-lo quant ens vam adonar que amb la línia del temps no podríem plasmar tot allò que volíem. Així doncs aquest blog complementa a la línia del temps i al mateix temps la línia del temps complementa a aquest blog. Entre ambdues eines pensem que el lector es pot formar una idea molt clara i precisa del fenomen social i cultural que ha estat la caça al llarg de la història.

El blog està ordenat per èpoques històriques, ja que els majors canvis en la pràctica de la caça es poden observar entre aquestes. Pensem doncs que serà de més facilitat per al lector poder-ho llegir agrupat d’aquesta manera. El blog disposa a més a més del text, el qual s’ha extret d’una àmplia recerca a través del web i de diferents llibres, de recursos més visuals com imatges o vídeos, per fer més entenedora l’explicació. Esperem que pugueu trobar aquí la informació que hi cerqueu.

Us deixem amb l’enllaç de la línia del temps, que esperem us ajudi a complementar la informació d’aquest blog.

http://timerime.com/es/linea_de_tiempo/1244119/Evoluci+de+la+caa+bo/

Hem utilitzat l’eina “Time Rime” després de realitzar alguns intents amb altres eines similars. Finalment, ens hem decantat per aquesta degut als pocs problemes que ens ha donat i a la fàcil elaboració que ens ha permès. L’hem elaborat seguint la mateixa idea que aquest bloc i podem observar com a la part inferior de la línia i trobem les diferents èpoques històriques i per sobre els diferents esdeveniments que hem cregut més importants mencionar. Com podreu observar tots els esdeveniments disposen d’alguna imatge i una petita descripció. No obstant hem trobat un petit inconvenient en la seva lectura degut a la gran diferència que hi ha entre els anys que comprenen la prehistòria de la resta d’història. Per això, la primera es veu extremadament gran en comparació a la segona i  ens agradaria fer una recomanació a qualsevol persona vulgui utilitzar-la. Quan obriu l’enllaç veureu una línia del temps molt petita on pràcticament només es veu la prehistòria, però si feu ús de les eines que ens ofereix el programa podreu “fer zoom” i consultar aquella part de la línia que vulgueu. Les eines es troben a la part superior dreta. Hi ha unes icones en forma de lupa que permeten fer zoom i unes fletxes amunt i avall, que permeten fer més ampla la línia, recurs que haureu d’utilitzar per a poder veure tots els esdeveniments. Per acabar, mencionar que sota la línia hi ha una barra de navegació que et permet seleccionar els anys que vols veure-hi a la línia i que actua a la vegada de zoom.

Finalment, agrair a tota la gent que visiti aquest blog i que si teniu alguna recomanació, aportació o crítica constructiva, estarem encantats de que ens deixeu un comentari per fer-nos-la saber.

La caça en la Prehistòria

EDAT DE PEDRA

L’edat de pedra és el període de la prehistòria durant el qual els éssers humans creaven eines de pedra (quars, sílex, quarsita...) a causa de la manca d’una tecnologia més avançada; emprant la pedra per a fabricar eines i armes, tant de tall com de percussió. Durant aquest període van tenir lloc diferents fenòmens molt importants: l’evolució humana, les grans adquisicions tecnològiques (foc, ús d’estris, habitatge, vestimenta...). També cal destacar l’evolució social passant d’un sistema basat únicament en la caça i la recol·lecció a un sistema parcialment productor.

-Paleolític (des de fa 2,5 milions d'anys fins a fa uns 10.000 aC):


Naix el primer Homo. És una època de caçadors i recol·lectors. Els humans nòmades feien les seves eines per caçar amb ossos i pedra tallada. Les primeres eines eren grosses i difícils de manejar. Sobretot caçaven animals petits a curtes distàncies o es conformaven en alimentar-se de carronya, eren grups molt oportunistes.

-Aparició del gos: (Al voltant del 14000 aC)

La història del gos és en realitat la història de la col·laboració entre els gossos i els éssers humans. Aquesta associació es basa en les necessitats humanes per a l'ajuda amb el pasturatge i la caça, un sistema d'alarma primerenca, a més de la companyia que molts de nosaltres avui en dia coneixem i estimem. Els gossos adquireixen també per la seva part, la companyonia, la protecció i l'abric, i una font d'aliment fiable, fet que els dóna estabilitat i seguretat. No obstant això, quan aquesta associació va ocórrer per primera vegada és una cosa molt incerta. Part del trencaclosques de la domesticació dels gossos es troba en el Paleolític Superior en Europa, començant potser ja l'any 30.000 aC, però són tant sols hipòtesis. Ja dates més fiables serien al voltant de l’any 14.000 aC, ja que a Alemanya s’han trobat enterraments de gossos amb aquesta data, fet que ens demosra ja convivia amb els gossos i els tenia domesticats. Cal dir que en aquella època el gos era un animal molt més similar al llop que no pas al gos que coneixem avui en dia. No hi havia gens de varietat de caces, i la poca varietat que hi havia es trobava en territoris diferents, en el mateix territori trobàvem normalment la mateixa espècie de gos. Així doncs situarem l’inici del gos en la caça al voltant de l’any 14.000 aC amb la possibilitat de que fos abans. 

Per saber-ne més: http://archaeology.about.com/od/domestications/qt/dogs.htm

-Mesolític  (10000 aC fins el 8000 aC):

És una època de transició entre el Paleolític i el Neolític. Degut a la modificació climàtica causada per les glaciacions, sorgeixen els grans boscos i es comencen a extingir els grans animals com l’elefant llanut, el rinoceront llanut, els óssos de les cavernes... En canvi augmenten animals com el cérvol, la cabra muntesa, el senglar... que seran les peces de cacera principals. Cal afegir que durant aquest període es desenvolupa la pesca. Els pobles primitius comencen a tornar-se seminòmades.

Les eines lítiques més antigues s’obtenen en processos operatius especialitzats, amb l’objectiu d’obtenir micròlits laminars.

Us en podeu fer una idea:

-Neolític (8000 aC i el 3000 aC aprox.):

És un període d’innovacions i d’una gran transcendència: Els éssers humans descobreixen l’agricultura i la ramaderia i es fan sedentaris. En aquest període els éssers humans s’organitzen socialment i sorgeixen les classes socials. No tots són caçadors ni recol·lectors.. sinó que hi ha el Cap del grup; a partir d’aquesta organització neixen les normes de conducta i les primeres lleis.

Els humans s’allunyen de les muntanyes i es desplacen a llocs planers a perseguir les seves preses i caçar-les.

Els humans encara utilitzen la pedra per fabricar les seves eines de caça, tot i que en aquesta etapa les armes són més polides i tenen un acabat més fi, això fa que n’hi hagi més varietat en forma, tamany i tipus. Les puntes de sílex es van fer cada cop més petites per poder-les adaptar a les empunyadures de fusta o os, construint així armes més afilades.

En aquest període es desenvolupen sobretot l’arc i la fletxa i es construeixen més precisos i amb unes puntes més afilades. Gràcies a les armes de projecció poden caçar animals grans a distància.

A finals d’aquest període es comença a utilitzar el coure en la fabricació de les eines. Combinen la pedra, la fusta, l’os i el coure. La revolució dels metalls fa que poc a poc vagin fabricant les armes únicament amb coure.

Us en podeu fer una idea:

EDAT DELS METALLS (3000aC – 1000 aC aprox.)


Va ser la primera època en la que hi va haver una gran revolució tecnològica. En els 2.000 anys que dura es van fer molts avenços en comparació a la resta d'història anterior. El nom ve de l'aparició de la metal·lúrgia, la qual adquireix una gran importància i permet evolucionar a la societat i a millorar la qualitat de vida. El primer material que més s'usa en la metal·lúrgia és el coure. Apareix ja abans de l'inici de l'edat dels metalls, però el seu ús i sobretot el seu tractament no es consolida fins aproximadament l'inici d'aquesta edat. No obstant en aquesta època els avenços no s'aturen, i en aquesta mateixa edat apareixen 2 materials més. Primer el bronze, que serà el substitut del coure, i més posteriorment el ferro, que serà el substitut del ferro. Per això dins aquesta època trobem dos subdivisions més, necessàries pel canvi que van suposar aquests nous materials.


EDAT DEL BRONZE (2500 aC – 1500 aC  aprox.)

L’edat del bronze és un període del desenvolupament de la civilització que es caracteritza per que la metal·lúrgia més avançada ha desenvolupat les tècniques d’extracció del coure dels minerals i en fa aliatges per aconseguir bronze.

El descobriment del  coure primer, i de l’estany i el bronze després, van fer moure alguns pobles a la recerca d’aquests metalls.

Les puntes de les fletxes passaran a ser de bronze. L’os i la pedra queden arraconats per què el metall és més resistent i manejable.

EDAT DEL FERRO (1500 aC – 1000 aC aprox. )

L’Edat del ferro es correspon, aproximadament, en el moment en què la fabricació d’eines de ferro era la manera més sofisticada de la metal·lúrgia. La duresa del ferro, la seva alta temperatura de fusió i la seva abundància de fonts del mineral de ferro, el convertiren en un material molt més desitjable i barat d’obtenir que el bronze, fet que contribuí de forma decisiva en fer del ferro el metall més emprat.

Les armes eren molt més fortes i dures, això permetia una resistència d’aquestes a l’hora de caçar.

A més a més ... 

La caça en l'Edat Antiga

L'Edat Antiga s'inicia aproximadament l'any 1000 aC i es relaciona amb el naixement de l'escriptura. Finalitza amb la caiguda de l'imperi Romà l'any 476 dC, deixant pas a l'Edat mitjana. És el primer període històric, ja que abans d'aquest tant sols trobem la prehistòria.

Va ser una edat on s'evoluciona molt socialment. Apareixen els grans imperis gràcies a una gran expansió demogràfica i les ciències, les arts i la filosofia. 
El desenvolupament varia moltíssim en funció de la regió estudiada, però a grans trets es pot caracteritzar com l'època de l'especialització social, del naixement de la majoria de ciències i arts actuals i d'una enorme expansió demogràfica que va portar a crear grans imperis. No cal oblidar que en les mateixes dates un poble pot viure encara a la prehistòria (o protohistòria) i un altre haver evolucionat molt.

En aquesta època, tal com ho fa la raça humana, la caça també evoluciona. Hi ha molts factors que influeixen en aquest fet però principalment la ja molt extensa i evolucionada pràctica de la domesticació dels animals i del comerç. Això permetia poder-se alimentar de carn sense haver de realitzar la feixuga tasca d’haver d’anar a la recerca d’un animal i aconseguir la seva caça, estalviant-se també la perillositat d’aquesta pràctica en el cas que l’animal fos de caça major (senglars, óssos, etc.). A més  a més també podien, gràcies al comerç, adquirir peces d’animals sense esforç, a través d’un intercanvi o d’un pagament amb monedes.

Lluny de desaparèixer la caça, es canvia el significat de la seva pràctica. Així com fins ara era una necessitat bàsica per a poder sobreviure, en aquesta època es comença a practicar com a esport i passatemps. Això significava que només les persones més afortunades que gaudien del temps i els recursos necessaris per a la seva pràctica la podien dur a terme. Aquestes persones caçaven sobretot peces de caça major, ja que el trofeu que n’obtenien era més valuós i la pràctica més gratificant i estimulant degut a la dificultat d’aquesta.

Molt sovint la caça era també un fenomen social, ja que es realitzava amb grups utilitzant una tècnica de caça anomenada batuda. Aquesta tècnica consistia en la localització de la presa i la posterior cacera mitjançant una emboscada a l’animal des de diferents posicions deixant sense escapatòria l’animal. Les armes més utilitzades eren l’arc i la fletxa, que permetia atacar a distància, arriscant menys la integritat física. Finalment, l’animal, un cop ferit amb les fletxes era rematat amb una llança. Els arcs que s’empraven havien estat millorats respecte els seus antecessors. Es van començar a crear arcs més petits i manejables, i amb una curvatura que permetia llançar amb més potencia la fletxa sense fer més esforç. A més els materials també eren de més qualitat, a més a més de la fusta també es podia emprar marfil i la corda era feta a partir de les entranyes de les ovelles tractades. El millor avenç, per això, va ser en les fletxes, amb una punta de ferro i afilades a consciència, permetien ferir amb més gravetat l’animal.

No obstant això, les persones menys afavorides pel seu estatus social seguien utilitzant la caça com a recurs d’obtenció d’aliment, tot i que degut a les causes mencionades anteriorment cada cop era menys practicada per a aquesta finalitat. Aquestes persones es dedicaven quasi exclusivament a la caça menor. Era una caça que requeria una bona inversió en temps ja que s’havia de localitzar l’animal a peu o bé situar-se en un lloc estratègic a l’espera que aparegués ell. Un cop localitzat, s’havia de vigilar que no s’escapés i atrapar-lo. Les eines més utilitzades eren xarxes per a la captura i ganivets per a la matança. 

Un altre tipus d’eines que s’utilitzaven per a la caça menor eren les trampes. Eren molt pràctiques però poc efectives, ja que no garantien cap mena de resultat. Consistia en posar diferents trampes en un territori i esperar que l’animal en fos víctima. No obstant això, aquest tipus de caça tenien molts problemes. Primer de tot era difícil que l’animal passés pel lloc exacte on estava col·locada la trampa i en segon lloc, ni que l’animal hi passés podia ser que la trampa no complís la seva funció. Per intentar compensar el primer problema es posava la trampa en llocs abundant d’aliment o inclús en ocasions s’hi posaven esquers. Hi havia una gran quantitat de trampes i motles variants, però la versió més utilitzada, amb vàries variant era la trampa de lloses. La idea d'aqesta trampa consistia en col·locar un pes sobre un pal i quan l’animal tocava el pal era atrapat pel pes que aquest aguantava. Era una trampa molt imperfecta ja que ni que fos activada en ocasions la presa s’escapava ja que el pes no el tocava bé o no era suficient i l’animal es podia escapar. Eren unes tècniques i eines molt rudimentàries tot i que hi havia moltes variants i algunes molt evolucionades que permetien més probabilitat d’èxit.

Una altre recurs que es va començar a utilitzar va ser el dels furons. Al s.II aC es van començar a utilitzar aquests animals per a controlar plagues de rosegadors. Vist l’èxit dels furons per atrapar i matar animals es va començar a emprar en la caça un segle després. Aquests animals localitzaven els caus dels animals i hi entraven obligant a l’habitant a sortir-ne, on l’esperava el caçador preparat amb una xarxa. A vegades també el furó matava la presa i facilitava encara més la feina. L’inconvenient de l’ús d’aquest animal és que actuava per instint i no per domesticació i era comú que es perdessin o s’enduguessin les peces caçades. Per això anaven equipats amb algun artefacte sorollós que facilités la seva localització.

Com hem dit abans la caça es va convertir en una mena d’esport i pràctica realitzada per diversió. La gran popularitat va fer que comencés a ser preocupant per l’entorn i l’extinció dels animals, ja que el temps va anar demostrant que cada vegada eren menys el nombre d’animals que podien caçar, fet que dificultava la caça. Per això, al voltant del s.III a.C. es van començar a promulgar lleis per a la caça. Algunes d’aquestes lleis eren per exemple la prohibició de caçar en temps de cria o en temps de neu. 

A més a més...

La caça en l'Edat Mitjana

L'edat mitjana és el període que es troba entre l'edat antiga i l'edat moderna. S'inicia l'any 476 amb la caiguda de l'imperi romà i finalitza l'any 1492 amb el descobriment d'Amèrica. 

Hi va haver una gran evolució en la societat, en gran part degut als grans viatges i el comerç. En aquesta etapa històrica la caça també sofreix els seus canvis i evolucions. Seguint amb la nova concepció de caça que es crea a l’Edat Antiga, la caça és més concebuda com un esport que no pas com una necessitat. És practicada gairebé exclusivament per les persones de classe alta pertanyent a l’estament dels bellatores. Eren les úniques persones que s’ho podien permetre i molts ho vivien com una autèntica afició. Molts reis en van ser grans aficionats i expliquen les seves històries de caça amb gran entusiasme.

Principalment, es practicava dos tipus de caça diferents. La munteria i la cetrería, segons la intenció del caçador. També depenia dels recursos de què disposava el caçador i dels gustos d’aquest. Ja que eren dos tipus de caça ben diferents, en general, però, la munteria es sobreposa a la cetrería.

La montería:

La montería era un tipus de caça dedicat a les peces de caça major. En aquesta tècnica agafaven molt importància els gossos. Era molt important la raça del gos i el seu ensinistrament. La raça més utilitzada era la de “sabueso” i era molt valuós i molt mimat pel seu amo. Normalment aquests animals rebien una gran atenció i tenien a la seva disposició persones que s’encarregaven de cuidar-lo i ensinistrar-lo molt bé. Estaven molt més ben cuidats que la majoria de persones d’aquella època. Aquest gos era molt important ja que aquesta raça de gossos disposen d’un olfacte excepcional que els permetia localitzar la presa ràpidament i a distància. Quant la presa era localitzada el gos l’anava a buscar i la feia retrocedir bordant de manera que els caçadors podien saber on era la presa i cap a on es dirigia a través de les bordades del gos. Es caçava l’animal fent una batuda, s’hi aproximaven vàries persones per diferents costats i s’hi abraonaven per caçar-la, deixant a l’animal sense escapatòria. La matança normalment era realitzada amb llances i els caçadors anaven muntats a cavall. El cap de la peça casada era un obsequi per al gos que havia realitzat la caça. A vegades era molt usual també realitzar la caça amb més d’un gos caçador, en aquest cas el premi era per al mascle dominant.

Cetrería:

És un tipus de caça molt diferent a la montería. Aquesta està centrada exclusivament a peces de caça menor. La seva principal característica és l’ús d’aus rapinyaires com el falcó o l’àguila. La dificultat d’aquest tipus de caça és principalment l’ensinistrament de l’au, ja que un cop està llesta per a caçar, és la que fa pràcticament tota la feina. Per poder atrapar l’au ho feien un cop aquesta havia menjat, ja que no podia volar tant bé i era més lenta, ho feien amb xarxes. Un cop era captiva de l’home l’acostumaven a estar envoltada de persones per a que s’acostumés als nous sorolls i olors d’aquets. Després l’acostumaven a estar al braç de les persones i a mantenir-hi l’equilibri encara que anés a cavall. Per acabar només feia falta ensenyar-li la tasca més complicada, la de tornar cap al seu amo. Un cop es tenia l’au ensenyada només calia sortir a donar un tomb amb ella i esperar que detectés un animal i ella s’encarregava d’atrapar-lo. Aleshores el caçador tant sols havia d’anar a buscar la presa. Aquest tipus de caça no era tant practicat ja que es considerava més divertida la montería, però tot i així va ser molt utilitzat també durant l’edat mitjana. Aquest tipus de caça va ser descobert al voltant del s. V de la mà dels visigots.

Per saber-ne més:

Al s.IX va començar a introduir-se en el món de la caça la ballesta. La ballesta apareix com una variant de l’arc i la fletxa i permetia apuntar i disparar amb major facilitat. No calia ser un expert experimentat per a poder utilitzar-la. No obstant això, era molt aparatosa d’utilitzar, ja que les primeres ballestes eren molt grans i després de cada dispar, carregar la fletxa requeria estona i força. S’havia de recolzar la ballesta a terra per poder tensar la corda amb la fletxa posada. A més tot i que era més fàcil apuntar es requeria d’un suport per a poder-ho fer donades les seves dimensions. El principal avantatge que tenia en comparació amb l’arc era la seva potencia de dispar, per aquest motiu va ser molt emprada en la caça major.

La ballesta, com tot en la història, va anar evolucionant i es va anar perfeccionant l’arma. En van sortir moltes variants que permetien carregar-la amb molta més facilitat, va perdre pes i es va fer més petita. Es va fer especialment popular cap al segle XII on molta de la caça tant menor com major es duia a terme amb ballesta. Una de les millores que més va triomfar va ser la de tensar la ballesta amb una manovella. Tensar era la part més feixuga i que més força requeria, amb aquesta manovella es podia fer de forma ràpida i sense gaire esforç.

Molts reis i senyors van escriure en aquesta època sobre les seves experiències de caça. Explicaven com ho feien, que significava per a ells i com ho vivien. També hi publicaven  lleis i obligacions per a la caça; els territoris on es podia o no caçar, com s’havia de fer, la prohibició de caçar en alguna temporada de l’any, de prendre una presa a altres caçadors quan l’empaitaven, etc. Aquests fets ens mostren que donaven molta importància a la caça i que hi havia una preocupació per a que és pogués dur a terme d’una manera ordenada i com a ells els hi agradava. També hi havia prohibicions sobre qui podia i quins animals podia caçar. La caça de segons quins animals i segons quines temporades no eren permeses a la gent que no formava part de la societat privilegiada. El motiu principal d’això era reservar la caça per als senyors feudals. Un altre fet important era que els animals que estaven en territori d’algú només podien ser caçats pel propietari o amb el seu consentiment. Això provocà que la caça donés fruit a moltes amistats entre senyors feudals, ja que entre ells s’invitaven a caçar als seus territoris i podien enfortir els vincles. Per tant, la caça va tenir una conseqüència social també important. Alguns d’aquests llibres on podem trobar tota aquesta informació són els següents:

“Código de Monterias” del rei Pancho – s.XII

“Libro de la montería” de Alfonso XI, rey de Castilla (s. XIV).

“Tratado de la montería” de un montero de la Sierra de Segura (s.XV).

“Le livre de chasse du roy Modus” (s. XV).

“Le livre de la chasse”, de Gastón III Phoebus (s. XIV).

“Livro da Montaría” del Rey Juan I de Portugal (s. XIV).

A principis del segle XIV arriba a Europa la pólvora, provinent d’Orient. Van passar uns quants anys fins que no es van fer les primeres armes portables utilitzant aquesta tecnologia i fins a principis del segle XV no es té coneixença del seu ús en la caça. La pólvora no va alterar gaire els hàbits del caçador, que continuaven confiant més en les seves ballestes i llances. Això és degut principalment en que les armes portables eren molt senzilles i dotades d’una tecnologia molt poc avançada. La primera arma que se sap que va començar a ser utilitzada en la caça va ser l’arcabús de metxa. Era molt difícil de fer servir i molt poc pràctic en comparació amb la ballesta. A vegades inclús podien sortir defectuoses i ferir al propi caçador. Les primeres armes com l’arcabús de metxa eren d’avantcarga, significa que es carregaven per la part davantera de l’arma, a diferència d’avui en dia. S’utilitzaven col·locant la pólvora al final del canó i carregant la munició, que podia ser des de pedres amb formes arrodonides fins a petits trossos de metall. Un cop estava preparada la càrrega el caçador havia de buscar un suport on recolzar l’arma per poder realitzar el dispar, i un cop col·locat encendre la pólvora amb una metxa o similar. Ràpidament aquestes armes de foc van anar evolucionant i poc a poc van anar substituint la ballesta i la llança, que eren les armes predominants en la caça. Els principals avenços tecnològics que es van dur a terme va ser en el mode de dispar i en la reducció de pes i mida de l’arma.