Aquest blog neix com a resposta a una necessitat sorgida als
creadors d’aquest, quant es proposen d’elaborar una línia del temps amb l’eina “Time
Rime”. La nostra intenció és mostrar l’evolució que han tingut les diferents
armes i eines per caçar al llarg de tota la història. Vam creure oportú
crear-lo quant ens vam adonar que amb la línia del temps no podríem plasmar tot
allò que volíem. Així doncs aquest blog complementa a la línia del temps i al
mateix temps la línia del temps complementa a aquest blog. Entre ambdues eines
pensem que el lector es pot formar una idea molt clara i precisa del fenomen
social i cultural que ha estat la caça al llarg de la història.
El blog està ordenat per èpoques històriques, ja que els
majors canvis en la pràctica de la caça es poden observar entre aquestes.
Pensem doncs que serà de més facilitat per al lector poder-ho llegir agrupat d’aquesta
manera. El blog disposa a més a més del text, el qual s’ha extret d’una àmplia
recerca a través del web i de diferents llibres, de recursos més visuals com
imatges o vídeos, per fer més entenedora l’explicació. Esperem que pugueu trobar
aquí la informació que hi cerqueu.
Us deixem amb l’enllaç de la línia del temps, que esperem us
ajudi a complementar la informació d’aquest blog.
Hem utilitzat l’eina “Time Rime” després de realitzar alguns
intents amb altres eines similars. Finalment, ens hem decantat per aquesta
degut als pocs problemes que ens ha donat i a la fàcil elaboració que ens ha
permès. L’hem elaborat seguint la mateixa idea que aquest bloc i podem observar
com a la part inferior de la línia i trobem les diferents èpoques històriques i
per sobre els diferents esdeveniments que hem cregut més importants mencionar.
Com podreu observar tots els esdeveniments disposen d’alguna imatge i una
petita descripció. No obstant hem trobat un petit inconvenient en la seva
lectura degut a la gran diferència que hi ha entre els anys que comprenen la
prehistòria de la resta d’història. Per això, la primera es veu extremadament gran
en comparació a la segona i ens agradaria
fer una recomanació a qualsevol persona vulgui utilitzar-la. Quan obriu l’enllaç
veureu una línia del temps molt petita on pràcticament només es veu la
prehistòria, però si feu ús de les eines que ens ofereix el programa podreu “fer
zoom” i consultar aquella part de la línia que vulgueu. Les eines es troben a
la part superior dreta. Hi ha unes icones en forma de lupa que permeten fer
zoom i unes fletxes amunt i avall, que permeten fer més ampla la línia, recurs
que haureu d’utilitzar per a poder veure tots els esdeveniments. Per acabar,
mencionar que sota la línia hi ha una barra de navegació que et permet
seleccionar els anys que vols veure-hi a la línia i que actua a la vegada de
zoom.
Finalment, agrair a tota la gent que visiti aquest blog i
que si teniu alguna recomanació, aportació o crítica constructiva, estarem
encantats de que ens deixeu un comentari per fer-nos-la saber.
L’edat
de pedra és el període de la prehistòria durant el qual els éssers
humans creaven eines de pedra (quars, sílex, quarsita...) a causa de la
manca d’una tecnologia més avançada; emprant la pedra per a fabricar
eines i armes, tant de tall com de percussió. Durant aquest període van
tenir lloc diferents fenòmens molt importants: l’evolució humana, les
grans adquisicions tecnològiques (foc, ús d’estris, habitatge,
vestimenta...). També cal destacar l’evolució social passant d’un
sistema basat únicament en la caça i la recol·lecció a un sistema
parcialment productor.
-Paleolític (des de fa 2,5 milions d'anys fins a fa uns 10.000 aC):
Naix
el primer Homo. És una època de caçadors i recol·lectors. Els humans
nòmades feien les seves eines per caçar amb ossos i pedra tallada. Les
primeres eines eren grosses i difícils de manejar. Sobretot caçaven
animals petits a curtes distàncies o es conformaven en alimentar-se de
carronya, eren grups molt oportunistes.
-Aparició del gos: (Al voltant del 14000 aC)
La història del gos és en
realitat la història de la col·laboració entre els gossos i els éssers humans.
Aquesta associació es basa en les necessitats humanes per a l'ajuda amb el
pasturatge i la caça, un sistema d'alarma primerenca, a més de la companyia que
molts de nosaltres avui en dia coneixem i estimem. Els gossos adquireixen també
per la seva part, la companyonia, la protecció i l'abric, i una font d'aliment
fiable, fet que els dóna estabilitat i seguretat. No obstant això, quan aquesta
associació va ocórrer per primera vegada és una cosa molt incerta. Part del
trencaclosques de la domesticació dels gossos es troba en el Paleolític
Superior en Europa, començant potser ja l'any 30.000 aC, però són tant sols
hipòtesis. Ja dates més fiables serien al voltant de l’any 14.000 aC, ja que a
Alemanya s’han trobat enterraments de gossos amb aquesta data, fet que ens demosra ja convivia amb els gossos i els tenia domesticats. Cal dir que en
aquella època el gos era un animal molt més similar al llop que no pas al gos
que coneixem avui en dia. No hi havia gens de varietat de caces, i la poca varietat que hi havia es trobava en territoris diferents, en el mateix territori trobàvem normalment
la mateixa espècie de gos. Així doncs situarem l’inici del gos en la caça al
voltant de l’any 14.000 aC amb la possibilitat de que fos abans.
És
una època de transició entre el Paleolític i el Neolític. Degut a la
modificació climàtica causada per les glaciacions, sorgeixen els grans
boscos i es comencen a extingir els grans animals com l’elefant llanut,
el rinoceront llanut, els óssos de les cavernes... En canvi augmenten
animals com el cérvol, la cabra muntesa, el senglar... que seran les
peces de cacera principals. Cal afegir que durant aquest període es
desenvolupa la pesca. Els pobles primitius comencen a tornar-se
seminòmades.
Les eines lítiques més antigues s’obtenen en processos operatius especialitzats, amb l’objectiu d’obtenir micròlits laminars.
Us en podeu fer una idea:
-Neolític (8000 aC i el 3000 aC aprox.):
És
un període d’innovacions i d’una gran transcendència: Els éssers humans
descobreixen l’agricultura i la ramaderia i es fan sedentaris. En
aquest període els éssers humans s’organitzen socialment i sorgeixen les
classes socials. No tots són caçadors ni recol·lectors.. sinó que hi ha
el Cap del grup; a partir d’aquesta organització neixen les normes de
conducta i les primeres lleis.
Els humans s’allunyen de les muntanyes i es desplacen a llocs planers a perseguir les seves preses i caçar-les.
Els
humans encara utilitzen la pedra per fabricar les seves eines de caça,
tot i que en aquesta etapa les armes són més polides i tenen un acabat
més fi, això fa que n’hi hagi més varietat en forma, tamany i tipus. Les
puntes de sílex es van fer cada cop més petites per poder-les adaptar a
les empunyadures de fusta o os, construint així armes més afilades.
En
aquest període es desenvolupen sobretot l’arc i la fletxa i es
construeixen més precisos i amb unes puntes més afilades. Gràcies a les
armes de projecció poden caçar animals grans a distància.
A
finals d’aquest període es comença a utilitzar el coure en la
fabricació de les eines. Combinen la pedra, la fusta, l’os i el coure.
La revolució dels metalls fa que poc a poc vagin fabricant les armes
únicament amb coure.
Us en podeu fer una idea:
EDAT DELS METALLS (3000aC – 1000 aC aprox.)
Va ser la primera època en la que hi va haver una gran revolució tecnològica. En els 2.000 anys que dura es van fer molts avenços en comparació a la resta d'història anterior. El nom ve de l'aparició de la metal·lúrgia, la qual adquireix una gran importància i permet evolucionar a la societat i a millorar la qualitat de vida. El primer material que més s'usa en la metal·lúrgia és el coure. Apareix ja abans de l'inici de l'edat dels metalls, però el seu ús i sobretot el seu tractament no es consolida fins aproximadament l'inici d'aquesta edat. No obstant en aquesta època els avenços no s'aturen, i en aquesta mateixa edat apareixen 2 materials més. Primer el bronze, que serà el substitut del coure, i més posteriorment el ferro, que serà el substitut del ferro. Per això dins aquesta època trobem dos subdivisions més, necessàries pel canvi que van suposar aquests nous materials.
EDAT DEL BRONZE (2500 aC – 1500 aC aprox.)
L’edat
del bronze és un període del desenvolupament de la civilització que es
caracteritza per que la metal·lúrgia més avançada ha desenvolupat les
tècniques d’extracció del coure dels minerals i en fa aliatges per
aconseguir bronze.
El descobriment del coure primer, i de l’estany i el bronze després, van fer moure alguns pobles a la recerca d’aquests metalls.
Les
puntes de les fletxes passaran a ser de bronze. L’os i la pedra queden
arraconats per què el metall és més resistent i manejable.
EDAT DEL FERRO (1500 aC – 1000 aC aprox. )
L’Edat
del ferro es correspon, aproximadament, en el moment en què la
fabricació d’eines de ferro era la manera més sofisticada de la
metal·lúrgia. La duresa del ferro, la seva alta temperatura de fusió i
la seva abundància de fonts del mineral de ferro, el convertiren en un
material molt més desitjable i barat d’obtenir que el bronze, fet que
contribuí de forma decisiva en fer del ferro el metall més emprat.
Les armes eren molt més fortes i dures, això permetia una resistència d’aquestes a l’hora de caçar.
L'Edat Antiga s'inicia aproximadament l'any 1000 aC i es relaciona amb el naixement de l'escriptura. Finalitza amb la caiguda de l'imperi Romà
l'any 476 dC, deixant pas a l'Edat mitjana. És el primer període històric, ja que abans d'aquest tant sols trobem la prehistòria.
Va ser una edat on s'evoluciona molt socialment. Apareixen els grans imperis gràcies a una gran expansió demogràfica i les ciències, les arts i la filosofia. El desenvolupament varia moltíssim en
funció de la regió estudiada, però a grans trets es pot caracteritzar com
l'època de l'especialització social, del naixement de la majoria de ciències i
arts actuals i d'una enorme expansió demogràfica que va portar a crear grans
imperis. No cal oblidar que en les mateixes dates un poble pot viure encara a
la prehistòria (o protohistòria) i un altre haver evolucionat molt.
En aquesta època, tal com ho fa la raça
humana, la caça també evoluciona. Hi ha molts factors que influeixen en aquest
fet però principalment la ja molt extensa i evolucionada pràctica de la domesticació
dels animals i del comerç. Això permetia poder-se alimentar de carn sense haver
de realitzar la feixuga tasca d’haver d’anar a la recerca d’un animal i
aconseguir la seva caça, estalviant-se també la perillositat d’aquesta pràctica
en el cas que l’animal fos de caça major (senglars, óssos, etc.). A més a més també
podien, gràcies al comerç, adquirir peces d’animals sense esforç, a través d’un
intercanvi o d’un pagament amb monedes.
Lluny de desaparèixer la
caça, es canvia el significat de la seva pràctica. Així com fins ara era una
necessitat bàsica per a poder sobreviure, en aquesta època es comença a
practicar com a esport i passatemps. Això significava que només les persones
més afortunades que gaudien del temps i els recursos necessaris per a la seva
pràctica la podien dur a terme. Aquestes persones caçaven sobretot peces de
caça major, ja que el trofeu que n’obtenien era més valuós i la pràctica més gratificant
i estimulant degut a la dificultat d’aquesta.
Molt sovint la caça era també un fenomen
social, ja que es realitzava amb grups utilitzant una tècnica de caça anomenada
batuda. Aquesta tècnica consistia en la localització de la presa i la posterior
cacera mitjançant una emboscada a l’animal des de diferents posicions deixant
sense escapatòria l’animal. Les armes més utilitzades eren l’arc i la fletxa, que
permetia atacar a distància, arriscant menys la integritat física. Finalment, l’animal,
un cop ferit amb les fletxes era rematat amb una llança. Els arcs que s’empraven
havien estat millorats respecte els seus antecessors. Es van començar a crear
arcs més petits i manejables, i amb una curvatura que permetia llançar amb més
potencia la fletxa sense fer més esforç. A més els materials també eren de més
qualitat, a més a més de la fusta també es podia emprar marfil i la corda era
feta a partir de les entranyes de les ovelles tractades. El millor avenç, per
això, va ser en les fletxes, amb una punta de ferro i afilades a consciència, permetien
ferir amb més gravetat l’animal.
No obstant això, les persones menys
afavorides pel seu estatus social seguien utilitzant la caça com a recurs d’obtenció
d’aliment, tot i que degut a les causes mencionades anteriorment cada cop era
menys practicada per a aquesta finalitat. Aquestes persones es dedicaven quasi
exclusivament a la caça menor. Era una caça que requeria una bona inversió en
temps ja que s’havia de localitzar l’animal a peu o bé situar-se en un lloc
estratègic a l’espera que aparegués ell. Un cop localitzat, s’havia de vigilar
que no s’escapés i atrapar-lo. Les eines més utilitzades eren xarxes per a la
captura i ganivets per a la matança.
Un altre tipus d’eines que s’utilitzaven
per a la caça menor eren les trampes. Eren molt pràctiques però poc efectives,
ja que no garantien cap mena de resultat. Consistia en posar diferents trampes
en un territori i esperar que l’animal en fos víctima. No obstant això, aquest
tipus de caça tenien molts problemes. Primer de tot era difícil que l’animal
passés pel lloc exacte on estava col·locada la trampa i en segon lloc, ni que l’animal
hi passés podia ser que la trampa no complís la seva funció. Per intentar
compensar el primer problema es posava la trampa en llocs abundant d’aliment o
inclús en ocasions s’hi posaven esquers. Hi havia una gran quantitat de trampes
i motles variants, però la versió més utilitzada, amb vàries variant era la trampa de lloses. La idea d'aqesta trampa consistia
en col·locar un pes sobre un pal i quan l’animal tocava el pal era atrapat pel
pes que aquest aguantava. Era una trampa molt imperfecta ja que ni que fos
activada en ocasions la presa s’escapava ja que el pes no el tocava bé o no era
suficient i l’animal es podia escapar. Eren unes
tècniques i eines molt rudimentàries tot i que hi havia moltes variants i
algunes molt evolucionades que permetien més probabilitat d’èxit.
Una altre recurs que es va començar a
utilitzar va ser el dels furons. Al s.II aC es van començar a utilitzar aquests
animals per a controlar plagues de rosegadors. Vist l’èxit dels furons per
atrapar i matar animals es va començar a emprar en la caça un segle després.
Aquests animals localitzaven els caus dels animals i hi entraven obligant a l’habitant
a sortir-ne, on l’esperava el caçador preparat amb una xarxa. A vegades també el
furó matava la presa i facilitava encara més la feina. L’inconvenient de l’ús d’aquest
animal és que actuava per instint i no per domesticació i era comú que es
perdessin o s’enduguessin les peces caçades. Per això anaven equipats amb algun artefacte sorollós que facilités la seva localització.
Com hem dit abans la caça es va
convertir en una mena d’esport i pràctica realitzada per diversió. La gran
popularitat va fer que comencés a ser preocupant per l’entorn i l’extinció dels
animals, ja que el temps va anar demostrant que cada vegada eren menys el nombre d’animals
que podien caçar, fet que dificultava la caça. Per això, al voltant del s.III
a.C. es van començar a promulgar lleis per a la caça. Algunes d’aquestes lleis
eren per exemple la prohibició de caçar en temps de cria o en temps de neu.
L'edat mitjana és el període que es troba entre l'edat antiga i l'edat moderna. S'inicia l'any 476 amb la caiguda de l'imperi romà i finalitza l'any 1492 amb el descobriment d'Amèrica.
Hi va haver una gran evolució en la societat, en gran part degut als grans viatges i el comerç. En aquesta etapa històrica la
caça també sofreix els seus canvis i evolucions. Seguint amb la nova concepció
de caça que es crea a l’Edat Antiga, la caça és més concebuda com un esport que
no pas com una necessitat. És practicada gairebé exclusivament per les persones
de classe alta pertanyent a l’estament dels bellatores. Eren les úniques
persones que s’ho podien permetre i molts ho vivien com una autèntica afició.
Molts reis en van ser grans aficionats i expliquen les seves històries de caça
amb gran entusiasme.
Principalment, es practicava dos
tipus de caça diferents. La munteria i la cetrería, segons la intenció del
caçador. També depenia dels recursos de què disposava el caçador i dels gustos
d’aquest. Ja que eren dos tipus de caça ben diferents, en general, però, la
munteria es sobreposa a la cetrería.
La montería:
La montería era un tipus de caça
dedicat a les peces de caça major. En aquesta tècnica agafaven molt importància
els gossos. Era molt important la raça del gos i el seu ensinistrament. La raça
més utilitzada era la de “sabueso” i era molt valuós i molt mimat pel seu amo.
Normalment aquests animals rebien una gran atenció i tenien a la seva
disposició persones que s’encarregaven de cuidar-lo i ensinistrar-lo molt bé.
Estaven molt més ben cuidats que la majoria de persones d’aquella època. Aquest
gos era molt important ja que aquesta raça de gossos disposen d’un olfacte
excepcional que els permetia localitzar la presa ràpidament i a distància.
Quant la presa era localitzada el gos l’anava a buscar i la feia retrocedir
bordant de manera que els caçadors podien saber on era la presa i cap a on es
dirigia a través de les bordades del gos. Es caçava l’animal fent una batuda,
s’hi aproximaven vàries persones per diferents costats i s’hi abraonaven per
caçar-la, deixant a l’animal sense escapatòria. La matança normalment era
realitzada amb llances i els caçadors anaven muntats a cavall. El cap de la
peça casada era un obsequi per al gos que havia realitzat la caça. A vegades
era molt usual també realitzar la caça amb més d’un gos caçador, en aquest cas
el premi era per al mascle dominant.
Cetrería:
És un tipus de caça molt diferent
a la montería. Aquesta està centrada exclusivament a peces de caça menor. La
seva principal característica és l’ús d’aus rapinyaires com el falcó o
l’àguila. La dificultat d’aquest tipus de caça és principalment
l’ensinistrament de l’au, ja que un cop està llesta per a caçar, és la que fa
pràcticament tota la feina. Per poder atrapar l’au ho feien un cop aquesta
havia menjat, ja que no podia volar tant bé i era més lenta, ho feien amb
xarxes. Un cop era captiva de l’home l’acostumaven a estar envoltada de
persones per a que s’acostumés als nous sorolls i olors d’aquets. Després
l’acostumaven a estar al braç de les persones i a mantenir-hi l’equilibri
encara que anés a cavall. Per acabar només feia falta ensenyar-li la tasca més
complicada, la de tornar cap al seu amo. Un cop es tenia l’au ensenyada només
calia sortir a donar un tomb amb ella i esperar que detectés un animal i ella
s’encarregava d’atrapar-lo. Aleshores el caçador tant sols havia d’anar a
buscar la presa. Aquest tipus de caça no era tant practicat ja que es
considerava més divertida la montería, però tot i així va ser molt utilitzat
també durant l’edat mitjana. Aquest tipus de caça va ser descobert al voltant
del s. V de la mà dels visigots.
Per saber-ne més:
Al s.IX va començar a
introduir-se en el món de la caça la ballesta. La ballesta apareix com una
variant de l’arc i la fletxa i permetia apuntar i disparar amb major facilitat.
No calia ser un expert experimentat per a poder utilitzar-la. No obstant això,
era molt aparatosa d’utilitzar, ja que les primeres ballestes eren molt grans i
després de cada dispar, carregar la fletxa requeria estona i força. S’havia de
recolzar la ballesta a terra per poder tensar la corda amb la fletxa posada. A
més tot i que era més fàcil apuntar es requeria d’un suport per a poder-ho fer
donades les seves dimensions. El principal avantatge que tenia en comparació
amb l’arc era la seva potencia de dispar, per aquest motiu va ser molt emprada
en la caça major.
La ballesta, com tot en la
història, va anar evolucionant i es va anar perfeccionant l’arma. En van sortir
moltes variants que permetien carregar-la amb molta més facilitat, va perdre
pes i es va fer més petita. Es va fer especialment popular cap al segle XII on
molta de la caça tant menor com major es duia a terme amb ballesta. Una de les
millores que més va triomfar va ser la de tensar la ballesta amb una manovella.
Tensar era la part més feixuga i que més força requeria, amb aquesta manovella
es podia fer de forma ràpida i sense gaire esforç.
Molts reis i senyors van escriure en aquesta època sobre les seves experiències de caça. Explicaven com ho feien, que significava
per a ells i com ho vivien. També hi publicaven
lleis i obligacions per a la caça; els territoris on es podia o no
caçar, com s’havia de fer, la prohibició de caçar en alguna temporada de l’any,
de prendre una presa a altres caçadors quan l’empaitaven, etc. Aquests fets ens
mostren que donaven molta importància a la caça i que hi havia una preocupació
per a que és pogués dur a terme d’una manera ordenada i com a ells els hi
agradava. També hi havia prohibicions sobre qui podia i quins animals podia
caçar. La caça de segons quins animals i segons quines temporades no eren
permeses a la gent que no formava part de la societat privilegiada. El motiu
principal d’això era reservar la caça per als senyors feudals. Un altre fet
important era que els animals que estaven en territori d’algú només podien ser
caçats pel propietari o amb el seu consentiment. Això provocà que la caça donés
fruit a moltes amistats entre senyors feudals, ja que entre ells s’invitaven a
caçar als seus territoris i podien enfortir els vincles. Per tant, la caça va
tenir una conseqüència social també important. Alguns d’aquests llibres on
podem trobar tota aquesta informació són els següents:
“Código de Monterias” del rei
Pancho – s.XII
“Libro de la montería” de Alfonso
XI, rey de Castilla (s. XIV).
“Tratado de la montería” de un
montero de la Sierra de Segura (s.XV).
“Le livre de chasse du roy Modus”
(s. XV).
“Le livre de la chasse”, de
Gastón III Phoebus (s. XIV).
“Livro da Montaría” del Rey Juan
I de Portugal (s. XIV).
A principis del segle XIV arriba
a Europa la pólvora, provinent d’Orient. Van passar uns quants anys fins que no
es van fer les primeres armes portables utilitzant aquesta tecnologia i fins a
principis del segle XV no es té coneixença del seu ús en la caça. La pólvora no
va alterar gaire els hàbits del caçador, que continuaven confiant més en les
seves ballestes i llances. Això és degut principalment en que les armes
portables eren molt senzilles i dotades d’una tecnologia molt poc avançada. La
primera arma que se sap que va començar a ser utilitzada en la caça va ser l’arcabús
de metxa. Era molt difícil de fer servir i molt poc pràctic en comparació amb
la ballesta. A vegades inclús podien sortir defectuoses i ferir al propi
caçador. Les primeres armes com l’arcabús de metxa eren d’avantcarga, significa
que es carregaven per la part davantera de l’arma, a diferència d’avui en dia.
S’utilitzaven col·locant la pólvora al final del canó i carregant la munició,
que podia ser des de pedres amb formes arrodonides fins a petits trossos de
metall. Un cop estava preparada la càrrega el caçador havia de buscar un suport
on recolzar l’arma per poder realitzar el dispar, i un cop col·locat encendre
la pólvora amb una metxa o similar. Ràpidament aquestes armes de foc van anar
evolucionant i poc a poc van anar substituint la ballesta i la llança, que eren
les armes predominants en la caça. Els principals avenços tecnològics que es
van dur a terme va ser en el mode de dispar i en la reducció de pes i mida de l’arma.
L’Edat Moderna compren des del final de l’Edat Mitjana fins a l’inici de les revolucions de finals del segle XVIII. Aquesta etapa es modernitza vers el període anterior, l’Edat Mitjana.
En l’Edat Moderna, les armes de foc acaben amb les armadures i la cavalleria evoluciona cap a formes de combat més lleugeres.
Origen de les armes de foc
L’origen de les armes de foc portables va ser conseqüència de l’aparició del canyó d’artilleria. Fins el segle XVI encara preferien l’arc i les antigues armes de foc.
La pólvora va aparèixer a Europa en el segle XII, però va ser en el segle XVII quan va haver un gran desenvolupament de les armes, apareixent així el mosquet, la pistola i més tard el fusell.
A partir del segle XV hi va haver avanços pel que fa les armes de foc “portàtils”. Les primitives armes de foc consistien en un tub prim de metall (canyó), en el qual un cop col•locada la carga de pólvora es taponava en el costat corresponent a la culata.
Evolució de les armes primitives
Les colobrines van ser utilitzades durant tot el segle XV i part del XVI. La colobrina de ma era d’us complicat, per això es va intentar fer-la més manipulable augmentant la longitud de la culata de fusta perquè el servidor la pogués recolzar damunt de la cuirassa al pit i va ser anomenat pedrenyal en el segle XVI. En el segle XVI van aparèixer armes més millorades com les bombardes.
Per fi va aparèixer una millor arma, la “scoppeta” que va donar pas al mosquet i al arcabús., principalment pel faiçó de la seva culata de fusta que estava dreta i no corba. Hi havia arcabussos de diferents dimensions, de “roda” i de “metxa”(segons el seu sistema de foc).
El mosquet era més petit però pesava més. A partir d’ell es va crear la pistola, per tal de trobar una arma menys pesada.
Entre 1630 i 1670 va aparèixer el fusell. Es podria dir que fins aquí va ser la primera etapa del desenvolupament de l’arma portàtil. A partir del fusell, apareixen nous models dels quals deriven els rifles i noves armes fabricades per a la caça.
Armes d’avant- carga i retrocarga
Les primeres armes de foc es van anomenar d'avant- carga. El tirador havia de col·locar la pólvora en la part baixa del canó per la boca. Eren armes lentes per a cargar-se, pesades, no disparaven molt lluny o no funcionaven massa bé en climes humits.
Per tal d'encendre la pòlvora es van desenvolupar diferents sistemes per fer-ho, i molts d'ells (de pedestal. de fulminant i càpsula de percussió) encara están vigents avui en dia.
Pel que fa les armes de retrocarga, el seu nom ve donat també pel sistema de carga ja que aquestes es carreguen per la part posterior del canyó, on hi ha una cavitat denominada recambra.
L’escopeta juxtaposada
Es tracta d’un arma molt manejable, de gran seguretat i resistència. Els canyons estan units lateralment en forma juxtaposada. La bàscula és l’element mecanic més important d’aquest arma que compren les palanques dels tancaments, els molls de percussió, els disparadors... i la culata és força essencial ja que ha d’acoplar-se a les característiques físiques del caçador perquè pot dependre directament al rendiment de l’escopeta.
S’utilitza pràcticament per a tot tipus de caça.
Escopeta superposada
Aquesta escopeta té un fàcil encari que permet un ampli camp visual degut a la disposició dels canyons que estan muntats un sobre l’altre. Normalment s’utilitza per a tot tipus de tir a aus, plats i qualsevol competició.
Escopeta semi automàtica
És una de les armes més utilitzada per la majoria dels caçadors espanyols. Acostuma a auto alimentar-se aprofitant l’energia del dispar, és a dir part dels gasos que es produeixen com a conseqüència del dispar. Disposa només d’un canyó.
Per saber-ne més:
Escopeta de corredissa
El seu aspecte és semblant al de la semi automàtica. Pel que fa aquesta escopeta, el caçador ha d’introduir el cartutx a la recàmara, mitjançant un mecanisme de corredissa que ha substituït al guardamans.
No és un arma que s’utilitze massa en el nostre país ja que a cada dispar cal accionar la corredissa per extraure la vaina i alimentar l’arma, cosa que fa que es perdi la referència de la peça.
Escopeta d’un sol tir
Escopeta utilitzada per caçadors principiants o de poc pes, el canyó sol ser cilíndrc o de tres estrelles. S’utilitza per a tot tipus de caça.
Pel que fa la caça, segueix estant entre les activitats físiques preferides en l’Edat Moderna. Acostumaven a caçar conill, porcs senglars, llebres, cérvols....
A més a més...
A continuació us deixem una sèrie d'armes de caça que s'utilitzen actualment:
Aquesta és una escopeta Laurona superposta que té mes de 50 anys, és una arma
superposta d'acció manual, perquè cal recarregar manualment les dues
recamares un cop les has disparat. Les escopetes serveixen tant per la caça
major com per la caça menor, depenent de la munició que els hi fiquis i aquesta
també serveix per tirar al plat.. Té una capacitat de 2 cartutxos, un a la recambra de cada canó.
Aquesta arma és un rifle winchester model 94. Pel seu sistema de
palanca és una arma de repetició, ja que després de cada tret has d'accionar la
palanca per a expulsar la baina buida i col·locar una bala nova a la recamara. Es tracta d'una rèplica d'un que es va començar a produir el 1894, i es feia servir sobretot per la guerra de l'època i per
caçar tot tipus d'animals de la mida duna guineu fins a un búfal (el que s'entén
per caça major). Té una capacitat de 7 bales més una altra a la recambra.
Aquest és un rifle Browning Long track Composite. És una
arma semiautomàtica, ja que després de cada tret ell sol expulsa la baina i col·loca
la següent bala a la recamara sense la necessitat d'accionar cap
mecanisme, de tal manera que pots disparar els 3 trets tant ràpid com siguis
capaç de deixar anar el gatell i tornar-lo a apretar. Es l'exemple del rifle
modern que es fa servir avui en dia per a la caça, aquest porta un visor
telescòpic MEOPTA ARTEMIS 2000 1.5-6 x 42 vol dir que depèn en la posició que
el posis, hi veus entre 1.5 i 6 augments i el tub té un diàmetre de 42mm. Només per a la caça major. Té una capacitat de 2 bales al carregador i
una altra a la recamara, es fabriquen carregadors de fins a 5 bales per a
aquest rifle, però segons la legislació espanyola (la segona més restrictiva
del món després de la xinesa en matèria de armes) els rifles semiautomàtics
només poden portar carregadors de 2 bales.
Escopeta Remington 870 Wingmaster. Pel seu sistema de corredera és una arma de repetició, ja que
després de cada tret s'ha d'accionar la corredera per expulsar el cartutx buit
i col·locar-ne un de nou a la recambra. La Remington 870, es fabrica des de
1950, està molt estesa per tot Amèrica, sobretot als EEUU.
Serveix per a la caça, tant menor com major. té una capacitat
de 6 cartutxos més un altre a la recamara.
Un caçador que després d'haver caçat un gran nombre d'animals, un dia, després de matar un animal que només l'observava encuriosit, se n'adona que no vol caçar més.
